Límits, de Rafel Llobet Deià

He ingerit el verí
que brota
de la teva boca sense límits.
He traspassat
la capsa més petita, on tens
guardada la bellesa
que sols admires
amagada al racó
del silenci.
He portat l'estendard
dels caminats d'aigua,
orgullós
sense afrontar
els crits de guerra.
M'he cremat els ulls,
tantes vegades, que
ara ja sols puc emprar
els que et vaig prendre,
el dia que començàrem
a somniar els símbols
prohibits pels homes
del temps de les màquines.
M'he rendit,
ensenyant els ullals i
el pèl eriçat,
després que em diguessis
com podia udolar la lluna
enlloc d'ensumar
la sang dels perdedors
dels espais buits.
He desesperat,
tractant de tu
a la sorra blanca del descontrol
per poder tractar de mentiders
els dies de vint-i-quatre hores.

He comès
totes les faltes possibles.

Però
ara estic en foc.

He entès els ritus
de les bruixes
que m'ensenyava mà mare
quan em posava
la ma sobre la cara,
el camí de les fulles
i el llenguatge de les pedres.
He sortit a respirar
el fum d'arrels
totalment posseïdes
després de ballar les nits de llum.
He fet callar
estels de plàstic tot un vespre
perquè t'amagaven
sota el renou d'excuses
comprades a comerciants
de paraules.
Així i tot
quan aixec el cap
per agafar aire,

em reconec
de lluny
pujant
la falda
de la muntanya





Rafel Llobet Deià. "Els espais mínims". agente noviembre 2011